Acollonen. Fan por. Però agraden. Encara així si els vols escoltar, esperes que no hi haigui ningú aprop.
1.- Iron Butterfly : In-A-Gadda-Da-Vida
2.- The B-52’s : Rock Lobster
3.- Tom Tom Club : Wordy Rappinghood
4.- Patrick Hernández : Born To Be Alive
Aram sam sam, ginganguli arupi arpui hia! in a gadda da vidaaaa! wasn’t a rock, was a rock lobster aaaaaah borrrrnnn to be aliveeee!
Invitado – Yo no puedo conducir por cataluña, no entiendo las señales.
Juan y Medio – Claro, si un semáforo en catalán está en rojo, es díficil saber lo que quiere decir.
Fa anys, quant els jocs sortien en cartutxos, la gent es queixava dels elevats preus. Amb raó, un joc normal podia valer entre 6000 i 12000 pessetes. Aquest preu en gran part era causat per els components dels cartutxos.
La incapacitat de ampliar el sistema un cop venut, ja que les primeres consoles no disposaven de bahies d’expansió més rapides que la del propi cartux, va idear que el cartutx fos la bahia d’expansió més utilitzada al llarg dels anys.
Nintendo va utilitzar el cartutx com a mesura per a evitar desenvolupaments no autoritzats utilitzant un xip d’identificació. No va servir per a gaire, ja que per exemple Atari sota la marca Tengen va aconseguir fer saltar aquesta protecció.
També la primera consola de Nintendo va incloure una bateria i un xip de lectura/escripturam per a poder salvar la partida. Això s’aplicava a tots els sistemes d’ emmagatzem físic fins fa relativament poc, tres quatre anys. Aquesta tecnologia ha estat canviada per les memòries flash, que no requereix de bateria per a emmagatzemar dades.
A la següent generació, la de 16 bits, Nintendo i Sega van lluitar amb dents i ungles. Mentres que sega va optar per fer aparells paral.lels per ampliar el hardware, nintendo va prescindir ficant l’ampliació a cada joc. Això va fer que el catàleg de Super Nintendo fos menys extens, com més car.
Per gaudir de jocs 3D amb Mega Drive calia disposar de la consola i la ampliació, 32X, amb la super nintendo, el estudi havia d’utilitzar un dels molts xips d’ampliació. Disparava el preu per cartutx, però evitava la compra d’una ampliació que solia vendre’s al preu de dos jocs (32.000 pts).
Amb la Nintendo 64, endavant els cartutxos no solen incloure més tasques de coprocesament, però si ampliacions del tipus sensors o vibrador a part de la típica bateria per a guardar partides, abandonada definitivament amb la Nintendo DS.
Cal a dir que no tots els jocs de Nintendo 64 incloïen bateria, per la qual es requeria d’un cartutx addicional (Save Pak) per a guardar. Els que no es podien guardar amb Gameboy, simplement, funcionaven amb altres sistemes com el de contrasenyes.
Buenu, como Alberto lo pide:
Volen dir el mateix, en anglès i castellà respectivament, però no són el mateix grup. Ni tansols comparteixen el mateix genère músical. I a sobre, el pais que conté el seu nom de banda, està d’actualitat.
Mission of Burma
Objetivo Birmania
Si, es una parida del 15′ per omplenar el blog amb algo. Però que hi farem, un minutos músicales, dels bons 
No, no parlaré pas de la pel·lícula d’en George Lucas. Sinó d’una universitat a distància que amenaça de retirar-me els dos anys de carrera, la selectivitat i la convalidació de Batxillerat. Tothom sap que si algú hem retira això, la justícia m’ho tornarà, per què no tenen raó.
La universitat no podia ser una altre que la burocràtica UNED, no sé jo sí destinada a fer-me la vida impossible mitjançant mil i un tràmits inútils i desmoralitzants, fins al punt, de que siguin amenaces que posen en perill la meva carrera (i sigui de pas dit, la meva vida).
El calvari es causat perquè la UNED ara, ARA, 2 anys després se’n adonen que els hi falta un paper. I en cop d’avisar, amb bones paraules, m’ amenacen d’anul.lar tot el que he fet fins ara a espanya. Molt bé. 3 anys de la meva vida depenen d’un PAPER que ells haurien de tenir a través del Ministeri d’Educació.
En aquesta vida els problemes no venen sols. Solen anar lligats a una infinitat més. El ministeri d’educació, a Madrid, ha estat incapaç de dir on coions estava el meu expedient. Ells han passat la pilota al consell d’universitat, Barcelona. Als del consell, acostumats a rebre les pilotes de Madrid, m’han indicat que el millor lloc per consultar era al centre on vaig cursar batxillerat.
Òbviament hauria de començar per on vaig fer Batxillerat. Tenia certa vergonya, ja que fa tres anys que no passo per allà. I el més possible es que hem recordessin. I així és. Però en contra del que pensava, ha anat bé, amabilitat. Pot ser hauria de refrescar memòria i no tenir tanta por absurda.
El paper estava a la ambaixada, que ves tu per on, en el departament de ministeri d’educació i ciència. Per pixar i no treure gota, que a Madrid no tenen ni punyetera idea d’on els hi paren els papers. I en cop del Mea Culpa, diem que es responsabilitat de les comunitats autònomes. Bé anem.
Demà una copia compulsada del paper se’n va a Madrid via correus urgent, certificat i burocràtic.
Sort que aquest any el tinc una miqueta menys apretat, i per faltar uns dies no pasa res.
———————————————————————-
With some CD ROM drivers, Windows displays the blue
“Error reading CD” screen when you are trying to switch
disks and when Supreme Warrior has ejected the disc.
———————————————————————-Solution: Press escape. The blue screen is superfluous.
Extret de Supreme Warrior. XDDDD
Extret de Cartillas Montana: Urbanidad. Era del meu avi, i formava part de l’educació post-guerra civil.
Ja es feien esperar. I no he pogut esperar a que llançin l’album demà i que m’arribi aqui de dues setmanes. Coions, es que internet ho posa a “bollo” i les webs de ellaços directes ja millor no parlar-ne. Un mal vici.
Per el disc, que dir. Segueixen amb el seu overdubed al estil Frank Zappa: cançons que podriem definir com a conglomerat. Conglomerat de ritmes, melodies, històries, veus agradables (especialment les de Eleanor), i soroll, molt sorolls.
El album millora substancialment en el que fa el soroll. Si l’anterior era el concepte del Backmasking (escoltada al revés senties “coses”) ara es decanten a que no sigui el que més destaca del conglomerat. El que els experts diuen un so més comercial (eing?).
Encara que no son molt fans als videoclips, de 5 albums solsament han fet 2 videoclips, tenen un canal al youtube amb videos del estudi de grabació.
I es que els germans Friedberger van a disc per any. Ritme per tenir sadisfeta una fan base que de ben segur aumentarà en nombre després del disc.
Amb la recomanació us quedeu. A mi m’agrada. Que us a agradi a vosatres, ja es una altre cosa…
