FIT*MORE : Blog | DVB-T | MMC | FMV | Acerca de...

Momentos míticos…

Johnny Lyndonn (aka Rotten) en “me jodéis a hacer playback y yo os monto la fiesta”:

Res és inútil. Res és suficientment útil.

Molts cops sents als companys dir-te que algunes assignatures de la teva carrera són inútils, que és fan perquè s’han de fer políticament i prou. Més una carrera tan inespecifica com és la mal anomenada Enginyeria de Informàtica (Computer  Science).

La falta de un mercat laboral ampli, òbviament limitat com es el de Lleida, en el qual els informàtics acaben insertats en un món laboral fastigós dominat per unes empreses locals sense escrúpols controlades per multinacionals fa que molts segueixin la via de la opo, la via del màster i la via del dedicar-se a una altra cosa que no sigui la informàtica.

Les il·lusions trencades per el mercat laboral fa que molts cops tot el que s’ha estudiat sigui considerat com estúpid, quant realment es poc, a més a més que el professorat pocament ajuda a entendre la magnitud del que s’estudia i la importància del mateix. Molts pensen que l’estadística per exemple es una “maria” de la carrera, sense saber que la informàtica es com la medicina o lamentablement, com la política. Basa la seva feina en la estadística, en el rendiment dels números, més que en els numeros.

Ho he pogut comprovar amb la meva pròpia vista: una companyia per la que he treballat no instal·la material “de qualitat i car” precisament per a controlar i supervisar una central de doble cicle de gas. Prefereixen instal·lar mil sensors “barats”, fer uns pro-mitjos amb el mateixos en cop de instal·lar un o dos cars. La estadística entra en joc: màxims relatius, mínims,desviacions, dades atípiques…

En cop de fer servir processadors especialitzats, en cop de fer servir processadors crítics, se fan servir processadors x86. Una arquitectura nefasta per a situacions critiques… si no fos perquè al ser la més estudiada, la més usada, la més testejada ja sabem perfectament la seva tassa de errors de pàgina, la seva tassa de errors d’accessos. De nou l’estadística i a més a més de arquitectura de computadors.

És trist que molts acabin la carrera i se’n oblidin del que han estudiat i passin només a conèixer allò que els ensenya la empresa per ser res més que uns monkey-coders o uns venedors de .net a granges de porcs. La nostra universitat hauria de lluitar una miqueta per donar vitalitat a una regió que podria ser pionera en moltes coses… però prefereix ser una província més de audis i mercedes.

caricatura-eps

Caricatura que volia regalar a una professora que poc li va faltar per dir-nos que erem un producte.

El enemigo de españa

Mientras hay periodistas muriendose en guerras lejanas, cubriendo pocamente lo que pueden y les dejan, en casa siguen con sus treces. Hace poco, por no decir nada, el Financial Times, ese periodico inglés que tanto sabe de españa (más que los españoles, miré usted) publicó un artículo que poco le faltava para decirle que españa sería la próxima Yugoslavia.

Como de merluzos el mundo está lleno, el artículo es una gilipollez tras otra. Para empezar ataca al estado de las autonómias diciendo que se ha dado mucho poder a los partidos nacionalistas. El pobre periodista se fue a entrevistar a Ansón y Savater. Porqué hay que ser muy torpe para ver que actualmente sólo una autonomía gobierna un partido nacionalista, pillandose los dedos, porqué lo hace con dos de estatales.

Esa es la principal diferencia de españa y yugoslavia: aquí los que dividirán españa no son los nacionalistas “periféricos” sino los estatistas. Ellos tienen el poder peninsular, de Cadiz a Cadaqués, de Cartagena a Finesterre. Son ellos los que están permitiendo que el estado de las autonomias sea el estado de las emisiones de bonos deuda basura. Son ellos los que se han ido cargando pasando una por una las competencias como si fueran cromos panini sin nisiquiera mirar si es lógico un traspaso.

El peor enemigo de españa son los que se dedican a vivir de ella. Sea siendo político o cronista con falta de sangre.

Periodismo de avanguarda

Estoy pensando en otras ocupaciones de futuro: escritor de necrologicas, escritor de noticias lamentables, informático de cruce… pero parece ser que el futuro está en ser un periodista, alimentando al sistema de insubstancia y de boreguería.

1.- Ten güasa, ten chispa, ten gracia:

Baja el consumo del papel higiénico en España > España se aguanta el cagar

2.- Si todo dios manipula, porqué yo no.

Los ayuntamientos pagan un 16% más a sus altos cargos > Los ayuntamientos, culpables de la crisis.

3.- Mis intereses son mis intereses.

LaSexta da por rotas las negociaciones con Cuatro para su fusión > El gobierno ayuda a los amiguetes.

4.- Qué un titular destroce una noticia.
Future tourism may include robot sex > Las putas tienen los días contados.

España…

Un chiste de esos que llegan por email, de los que valen la pena:

Después de otra reunión de la CE , algunos ministros decidieron pasar por el Museo del Louvre para “aliviar” el estrés y se paran meditativos ante un precioso cuadro de Adán y Eva en el Paraíso.

Suelta Angela Merkel:

- Miren que perfección de cuerpos: ella esbelta y delgada, él con cuerpo atlético, los músculos perfilados … Los estereotipos son necesariamente alemanes.

Sarkozy respondió de inmediato:

- De ninguna manera. Es evidente que el erotismo que se puede ver desde ambas figuras… ella tan femenina … él tan masculino … saben que pronto llegará la tentación … Sólo pueden ser franceses.

Moviendo negativamente la cabeza, Gordon Brown arriesga:

- Of course not! Miren atentamente … la serenidad de sus rostros, la delicadeza de la pose, la sobriedad del gesto … Sólo pueden ser Ingleses.

Después de unos segundos más de contemplación, Zapatero exclama:

- NO ESTOY DE ACUERDO.. Miren bien: no tienen ropa, no tienen zapatos, no tienen casa, sólo tienen una manzana para comer … no protestan y encima piensan que están en el paraíso … No tengo la menor duda, son españoles

Terra Alta

Per a Àngel Gimerà les muntanyes eren el simbol de la naturalesa, de la ànima neta, de la vitalitat i per així dir-ho la fuga de la humanitat estamentada, paràsitada i pudrefacta de les ciutats. Però molt ha canviat el món des la renaixença, més diria, que Gimerà mai va trepitjar un poble de la muntanya en sa vida. Tinc ganes, unes ganes bojes com diria lo camps de explicar el perquè.

Si bé he viscut 16 anys a Canillo, un poble que va pasar dels 600 als 1000 i pico habitants de quant me’n vaig anar, puc dir que he viscut la conversió de la terra alta a la terra baixa. Vaig arribar sent un màrrec, i durant els 16 anys, vaig ser l’únic de la meva generació. Si volia jugar a algo de grans, tenia que anar amb gent 4-5 anys més gran que jo. El mateix si volia jugar amb coses de menors.

Això amb el temps se va anar reduint però el problema seguia existint. Era el raro, tant per als crios com per als adults: el que se’n anaba a jugar sol, qui passaba tardes amb les seves germanes sol, el que agafava el bus sol. A l’escola això també això va acabar afectant, era incapaç de treballar en grup: o volia controlar massa o passava de tot. Amb el temps vaig acabar elegir la segona posició: i cada cop estic més convençut de la meva decisió.

Sóc un espectador del món, el qual me dona una panòramica de rebre i escasament donar.

El cas es que he sentit històries, he vist històries i m’agradaria aclarir, que molts cops al sentirles des varis punts te’n adones quant mal han fet els culebrots, siguin de redeglobo o de televisió de catalunya, la nostra. I més als pobles petits, on tot s’acaba sabent. Les nissagues de poder, per quatre hectares son el pà de cada dia a la muntanya.

I ja no solsament a Canillo, ara que els meus pares viuen a la Seu d’Urgell, el mateix. Una mala maror, tots volen viure de tot, fent-se nuclis de poder que molts cops costa de difèrenciar, simplement, perquè uns colaboren amb els altres per seguir acaparant el poder. Una familia controla la funèraria, l’altre controla el hospital, l’altre controla el ajuntament, l’altre controla el despatx del arquitecte, l’altre la farmàcia, l’altre les botigues de electròdomestics…

Això passa a les ciutats, inocent qui digui que no, com per exemple a Lleida, on hi ha families que encara acaparen serveis públics, com el de la funèraria, fent el que els hi toca de la pebrotada. On està el govern? el govern i més en una societat de lliure mercat, en una societat on precisament la gràcia del sistema està en que algú vellugui el mercat, evitant que tot acabi en societats que acaparin el poder.

Doncs a espanya el que passa, es que el govern també es una familia. I es que per molt grans que siguin les ciutats, per molt grans que siguin les nostres nacions, per molt grans que siguin les nostres institucions, per molt gran que sigui el nostre estat tenim un problema de base. Som com una gent de poble que vol seguir acaparant el seu poder, sense importar-nos el que no afecta a la nostra familia.

I ara es quant dono: La revolució que ens fa falta en aquest país es dir prou. Prou al voler viure del cuento. Prou a voler viure del sistema. Prou al voler ser una peça més de l’engranatge del poder. Ara més que mai s’ha de estar a favor de la indepèndencia: l’individu es lliure, l’individu serveix a les persones i a si mateix. No serveix als interesos de un grup de persones.

QNX RTOS 6.4

snap1

Se ejecuta correctamente, pesea no detectar el monitor panóramico ni la tarjeta gráfica, por no hablar de los dispositivos de red. QNX >>

La tira: decreto ley

tutu-llatira

Simplifica….

Nuestra vida está desmenuzada por los detalles. Un hombre honrado pocas veces necesita contar más que sus diez dedos, o, en casos extremos, puede añadir los otros diez de los pies y comprar a bulto el resto. ¡Sencillez, sencillez, sencillez!

Que tus asuntos sean dos o tres y no cien o mil; en lugar de un millón, cuenta media docena y lleva sus cuentas sobre la uña de tu pulgar.

Henry David Thoreau – Walden.

Después de este desastroso año universitario (y ya van…) y de leerme a Thoreau (desde el cariño, el anarkista de bieja eskuela) llego a una conclusión: la vida hay que tomarsela siempre por la parte fácil. No dejar que se te llene de asuntos que te aparten de tus objetivos.

En estas, se demuestra que primera, perdí medio curso con el carné de conducir. Soy una persona incapaz de llevar dos tareas a la misma vez. A eso sumas a que me metí a mil y un cursos de libre elección que ya están liquidados, valga la pena recordar para mi pesar. Me equivoqué: y no permitiré volverlo hacer.

Dejaré apartado todo lo que es representación del estudiante, no me interesa subir más. Soy alguien que trabaja muy bien cuando nadie me presiona, soy alguien que trabaja tranquilo cuando está en la oscuridad.

El “buen” gran hermano…

Después de que google me catalogara varias webs como peligrosas sin motivo aparente, por culpa de un chino gordo cabrón, ahora tendré de pasar un mes o dos esperando a que google se decida a que mi web es más inocua que los pedos de monja de Casbas. Ahora, por si no fuera poco,  se dedica a espamearme con ofertas para adsense y demás.

Una de ellas. Me llegó un aviso de google: me recomendaban su nuevo servicio, Google Latitude. Nah, un servicio que coloca tu fotocica en un google maps para que tus amigos sepan dónde andas. Qué social, qué 2.0, qué openmind. Qué guay.

La verdad es que cada vez esto se asemeja más a una mezcla que causaría un alarido de dolor de Huxley y Orwell. Pero no se preocupen,  ayatholas de la privacidad, son ustedes ingenuos y algo corticos. Nunca hemos tenido privacidad. Un ejemplo práctico: acabo de volver de polonia, sin novia y sin haber metido cilindro en toroïde.

Pensaba qué sólo lo sabía yo y mis cercanos, pero cuando me fui a cortar el pelo, lo sabía la peluquera. Al comprar el pan, el panadero. Al pasear el perro, los paseantes de perro. Eso demuestra que la privacidad no existe, a no ser que te aisles del mundo en un sotano con tus hijastras,  que es el método austríaco, o bien, te vayas a vivir al bosque con un tapa rabos, método anarka de bieja eskuela.

Y es que lo que tiene la sociedad, es que tu, como individuo existes físicamente. Mentalmente debes luchar por tu independencia, tu tranquilidad, tu karma, para que aquello que se sepa de ti de no hacerte feliz, no te haga enfadar. Pero socialmente, no eres tu dueño. Tus maniobras serán en vano. No importa lo que hagas, los demás decedirán por ti. Sino ya sabes los dos métodos.