Per a Àngel Gimerà les muntanyes eren el simbol de la naturalesa, de la ànima neta, de la vitalitat i per així dir-ho la fuga de la humanitat estamentada, paràsitada i pudrefacta de les ciutats. Però molt ha canviat el món des la renaixença, més diria, que Gimerà mai va trepitjar un poble de la muntanya en sa vida. Tinc ganes, unes ganes bojes com diria lo camps de explicar el perquè.

Si bé he viscut 16 anys a Canillo, un poble que va pasar dels 600 als 1000 i pico habitants de quant me’n vaig anar, puc dir que he viscut la conversió de la terra alta a la terra baixa. Vaig arribar sent un màrrec, i durant els 16 anys, vaig ser l’únic de la meva generació. Si volia jugar a algo de grans, tenia que anar amb gent 4-5 anys més gran que jo. El mateix si volia jugar amb coses de menors.

Això amb el temps se va anar reduint però el problema seguia existint. Era el raro, tant per als crios com per als adults: el que se’n anaba a jugar sol, qui passaba tardes amb les seves germanes sol, el que agafava el bus sol. A l’escola això també això va acabar afectant, era incapaç de treballar en grup: o volia controlar massa o passava de tot. Amb el temps vaig acabar elegir la segona posició: i cada cop estic més convençut de la meva decisió.

Sóc un espectador del món, el qual me dona una panòramica de rebre i escasament donar.

El cas es que he sentit històries, he vist històries i m’agradaria aclarir, que molts cops al sentirles des varis punts te’n adones quant mal han fet els culebrots, siguin de redeglobo o de televisió de catalunya, la nostra. I més als pobles petits, on tot s’acaba sabent. Les nissagues de poder, per quatre hectares son el pà de cada dia a la muntanya.

I ja no solsament a Canillo, ara que els meus pares viuen a la Seu d’Urgell, el mateix. Una mala maror, tots volen viure de tot, fent-se nuclis de poder que molts cops costa de difèrenciar, simplement, perquè uns colaboren amb els altres per seguir acaparant el poder. Una familia controla la funèraria, l’altre controla el hospital, l’altre controla el ajuntament, l’altre controla el despatx del arquitecte, l’altre la farmàcia, l’altre les botigues de electròdomestics…

Això passa a les ciutats, inocent qui digui que no, com per exemple a Lleida, on hi ha families que encara acaparen serveis públics, com el de la funèraria, fent el que els hi toca de la pebrotada. On està el govern? el govern i més en una societat de lliure mercat, en una societat on precisament la gràcia del sistema està en que algú vellugui el mercat, evitant que tot acabi en societats que acaparin el poder.

Doncs a espanya el que passa, es que el govern també es una familia. I es que per molt grans que siguin les ciutats, per molt grans que siguin les nostres nacions, per molt grans que siguin les nostres institucions, per molt gran que sigui el nostre estat tenim un problema de base. Som com una gent de poble que vol seguir acaparant el seu poder, sense importar-nos el que no afecta a la nostra familia.

I ara es quant dono: La revolució que ens fa falta en aquest país es dir prou. Prou al voler viure del cuento. Prou a voler viure del sistema. Prou al voler ser una peça més de l’engranatge del poder. Ara més que mai s’ha de estar a favor de la indepèndencia: l’individu es lliure, l’individu serveix a les persones i a si mateix. No serveix als interesos de un grup de persones.

Tags: demagogia del tot a 100, en català // Add Comment »