Dignificant als informàtics

Eh, senyors de telecos i industrials: vosaltres no teniu Barbie. Els informàtics si. Toma, no tindrem atribucions i estarem infravalorats, però tenim nina.

Per cert, quina imatge tenen dels informàtics, no? els homes són frikis repelents grosos que menjen patates fregides davant de un ordinador, i les noies? modelitos geekie? lulz.

Volem un action man informàtic. Amb el kit un clip, un xiclet i una goma. Nos és suficient per acabar amb qualsevol tipus d’enemic.

Estupidesa Capitalina

Doncs tant debò que ni li toqui a Barcelona ni a Zaragoza. Sóc al únic que li sembla una estupidesa celebrar uns jocs de hivern a ciutats que l’últim cop que va nevar el suficient per esquiar encara el cine era en blanc i negre?
Doncs tant debò que ni li toqui a Barcelona ni a Zaragoza.
Jaca, Puigcerdà o Granada serien candidates ideals. Però sembla ser que espanya i els seus països tenen una capitalitis aguda. Les capitals volen ser un Madrid. Més greu en el cas català: independència de espanya, per a transformar Barcelona en una capital de Europa. A la resta de Catalunya que li donin bé per el cul.
Això per no parlar que en ambdos casos són candidatures propulsades per polítics oportunistes, com el opusià Belloch o el delfí Hereu. EL problema es que les seves oposicions són mil cops pitjor. A que venen ganes d’enviar a prendre per cul aquest país?

Revolució individualista

Fa ja uns dies vaig comentar en un d’aquells debats filosòfics que ves a saber com comencen, que la pròxima revolució no seria una lluita entre col·lectius, sino que la gent començaria a saltar contra els símbols que formen el poder a títol personal.

El motiu es que l’egoisme s’ha implantat com a una actitud social, que el compartir, fe molt cristiana i quasi obligatòria en l’ideari humanista, ha passat a ser mal vist. De perdedors. I això té com arrel un dels principis del “somni americà” encara que sigui contradictori completament al ideari dels pares fundadors dels Estats Units.

Poc després, casi confirmant la meva predicció un boig va apallissar al primer ministre italià, Silvio Berlusconi. I això poc desprès s’anunciava que se plantejava la censura dels mitjans lliures com internet, per incitar al odi. Aquest ja es un ideal més ve de v de vendetta: un incident obrirà una cadena que acabarà en dictadures modernes.

Doncs avui, en missa de nadal, una dona ha anat a apallissar al papa. Nos faràn falta més mostres d’aquesta revolució individualista?

Patriotas de hojalata

Bono ha decidido que en el congreso de los diputados tiene que haber coca-cola española. No polaca: el astuto hijo de falangista se dio cuenta que estaba bebiendo coca-colas polacas y no patrias cuando seguramente la empresa que mantiene la máquina decidió comprar remesas directamente venidas desde las fabricas que hay cerca de Varsovia y Poznan.

Pepe no sabe que la Cocacola que compra etiquetada en castellano también es polaca: dejando de lado la paradoja de que se tracta de una marca norteamericana, sí, la cocacola que bebemos los españoles está hecha allí. Basta con ver los dos primeros digitos del código de barras: un 59.

Pero no se acaba allí: CASA, empresa participada por el gobierno que representa Bono, también tiene polacos. Allí tienen un centro de I+D. ¿Patriotismo de hojalata? pues si, pues no. Pues si porqué está muy mal irse a buscar las
mentes brillantes a fuera. Pues no: porqué en españa no se fabrican mentes. Se fabrican borregos. Así que es normal que si se quiere prosperar nos vayamos a buscar a otros países.

Después de estar en Polonia, me he vuelto más antiespañol que nunca. No me gusta españa. No me gustan los españoles. Ni unos, ni otros. No me gusto. Si no creeia en españa, ahora menos. Soy un antiestatista: lo mejor que le puede pasar a españa es una guerra. Otra dictadura. Y a ser possible, con mucha sangre, dolor, sin pragmatismo y renconciliación alguna entre bandos. Sin borrones ni cuentas nuevas.

España está no dormida. No está. No es nada. Tenemos una generación perdida, la generación del ladrillazo: sueños con pies de barro, ilusiones desmedidas, esperanzas falsas y siempre buscando la vía fácil. Es lo que nos han vendido. Y los que luchamos en contra de eso, acabamos siendo tristes mileuristas. Los emigrantes que vinieron buscando trabajo muchas veces eran de baja qualificación, pero de ideas mil veces más claras que los patrios: hijos que estudien. Hijos que prosperen. Pero el entorno no es facil: y si lo logran, serán los heroes. Por ellos si que merecerá ser español, junto a los que han aguantado el palo de la vela cuando más viento soplaba en contra.

Los paises del este si que eran potencias dormidas. Y con 30 años de ventaja no hemos sabido adelantarnos. Eso sí, tenemos a más políticos y energumenos que cualquier otro estado del mundo mundial. Y es que a Pepes Bonos, Zapateros, Rajoys, Cospedales, Mases, Carods, Llamazares, Rosas Diezes guillotinas les falta. Para tener su cuello en ellas.

Si no te gusta lo que digo, sólo me das la razón.

Res és inútil. Res és suficientment útil.

Molts cops sents als companys dir-te que algunes assignatures de la teva carrera són inútils, que és fan perquè s’han de fer políticament i prou. Més una carrera tan inespecifica com és la mal anomenada Enginyeria de Informàtica (Computer  Science).

La falta de un mercat laboral ampli, òbviament limitat com es el de Lleida, en el qual els informàtics acaben insertats en un món laboral fastigós dominat per unes empreses locals sense escrúpols controlades per multinacionals fa que molts segueixin la via de la opo, la via del màster i la via del dedicar-se a una altra cosa que no sigui la informàtica.

Les il·lusions trencades per el mercat laboral fa que molts cops tot el que s’ha estudiat sigui considerat com estúpid, quant realment es poc, a més a més que el professorat pocament ajuda a entendre la magnitud del que s’estudia i la importància del mateix. Molts pensen que l’estadística per exemple es una “maria” de la carrera, sense saber que la informàtica es com la medicina o lamentablement, com la política. Basa la seva feina en la estadística, en el rendiment dels números, més que en els numeros.

Ho he pogut comprovar amb la meva pròpia vista: una companyia per la que he treballat no instal·la material “de qualitat i car” precisament per a controlar i supervisar una central de doble cicle de gas. Prefereixen instal·lar mil sensors “barats”, fer uns pro-mitjos amb el mateixos en cop de instal·lar un o dos cars. La estadística entra en joc: màxims relatius, mínims,desviacions, dades atípiques…

En cop de fer servir processadors especialitzats, en cop de fer servir processadors crítics, se fan servir processadors x86. Una arquitectura nefasta per a situacions critiques… si no fos perquè al ser la més estudiada, la més usada, la més testejada ja sabem perfectament la seva tassa de errors de pàgina, la seva tassa de errors d’accessos. De nou l’estadística i a més a més de arquitectura de computadors.

És trist que molts acabin la carrera i se’n oblidin del que han estudiat i passin només a conèixer allò que els ensenya la empresa per ser res més que uns monkey-coders o uns venedors de .net a granges de porcs. La nostra universitat hauria de lluitar una miqueta per donar vitalitat a una regió que podria ser pionera en moltes coses… però prefereix ser una província més de audis i mercedes.

caricatura-eps

Caricatura que volia regalar a una professora que poc li va faltar per dir-nos que erem un producte.

El enemigo de españa

Mientras hay periodistas muriendose en guerras lejanas, cubriendo pocamente lo que pueden y les dejan, en casa siguen con sus treces. Hace poco, por no decir nada, el Financial Times, ese periodico inglés que tanto sabe de españa (más que los españoles, miré usted) publicó un artículo que poco le faltava para decirle que españa sería la próxima Yugoslavia.

Como de merluzos el mundo está lleno, el artículo es una gilipollez tras otra. Para empezar ataca al estado de las autonómias diciendo que se ha dado mucho poder a los partidos nacionalistas. El pobre periodista se fue a entrevistar a Ansón y Savater. Porqué hay que ser muy torpe para ver que actualmente sólo una autonomía gobierna un partido nacionalista, pillandose los dedos, porqué lo hace con dos de estatales.

Esa es la principal diferencia de españa y yugoslavia: aquí los que dividirán españa no son los nacionalistas “periféricos” sino los estatistas. Ellos tienen el poder peninsular, de Cadiz a Cadaqués, de Cartagena a Finesterre. Son ellos los que están permitiendo que el estado de las autonomias sea el estado de las emisiones de bonos deuda basura. Son ellos los que se han ido cargando pasando una por una las competencias como si fueran cromos panini sin nisiquiera mirar si es lógico un traspaso.

El peor enemigo de españa son los que se dedican a vivir de ella. Sea siendo político o cronista con falta de sangre.

Periodismo de avanguarda

Estoy pensando en otras ocupaciones de futuro: escritor de necrologicas, escritor de noticias lamentables, informático de cruce… pero parece ser que el futuro está en ser un periodista, alimentando al sistema de insubstancia y de boreguería.

1.- Ten güasa, ten chispa, ten gracia:

Baja el consumo del papel higiénico en España > España se aguanta el cagar

2.- Si todo dios manipula, porqué yo no.

Los ayuntamientos pagan un 16% más a sus altos cargos > Los ayuntamientos, culpables de la crisis.

3.- Mis intereses son mis intereses.

LaSexta da por rotas las negociaciones con Cuatro para su fusión > El gobierno ayuda a los amiguetes.

4.- Qué un titular destroce una noticia.
Future tourism may include robot sex > Las putas tienen los días contados.

España…

Un chiste de esos que llegan por email, de los que valen la pena:

Después de otra reunión de la CE , algunos ministros decidieron pasar por el Museo del Louvre para “aliviar” el estrés y se paran meditativos ante un precioso cuadro de Adán y Eva en el Paraíso.

Suelta Angela Merkel:

- Miren que perfección de cuerpos: ella esbelta y delgada, él con cuerpo atlético, los músculos perfilados … Los estereotipos son necesariamente alemanes.

Sarkozy respondió de inmediato:

- De ninguna manera. Es evidente que el erotismo que se puede ver desde ambas figuras… ella tan femenina … él tan masculino … saben que pronto llegará la tentación … Sólo pueden ser franceses.

Moviendo negativamente la cabeza, Gordon Brown arriesga:

- Of course not! Miren atentamente … la serenidad de sus rostros, la delicadeza de la pose, la sobriedad del gesto … Sólo pueden ser Ingleses.

Después de unos segundos más de contemplación, Zapatero exclama:

- NO ESTOY DE ACUERDO.. Miren bien: no tienen ropa, no tienen zapatos, no tienen casa, sólo tienen una manzana para comer … no protestan y encima piensan que están en el paraíso … No tengo la menor duda, son españoles

Terra Alta

Per a Àngel Gimerà les muntanyes eren el simbol de la naturalesa, de la ànima neta, de la vitalitat i per així dir-ho la fuga de la humanitat estamentada, paràsitada i pudrefacta de les ciutats. Però molt ha canviat el món des la renaixença, més diria, que Gimerà mai va trepitjar un poble de la muntanya en sa vida. Tinc ganes, unes ganes bojes com diria lo camps de explicar el perquè.

Si bé he viscut 16 anys a Canillo, un poble que va pasar dels 600 als 1000 i pico habitants de quant me’n vaig anar, puc dir que he viscut la conversió de la terra alta a la terra baixa. Vaig arribar sent un màrrec, i durant els 16 anys, vaig ser l’únic de la meva generació. Si volia jugar a algo de grans, tenia que anar amb gent 4-5 anys més gran que jo. El mateix si volia jugar amb coses de menors.

Això amb el temps se va anar reduint però el problema seguia existint. Era el raro, tant per als crios com per als adults: el que se’n anaba a jugar sol, qui passaba tardes amb les seves germanes sol, el que agafava el bus sol. A l’escola això també això va acabar afectant, era incapaç de treballar en grup: o volia controlar massa o passava de tot. Amb el temps vaig acabar elegir la segona posició: i cada cop estic més convençut de la meva decisió.

Sóc un espectador del món, el qual me dona una panòramica de rebre i escasament donar.

El cas es que he sentit històries, he vist històries i m’agradaria aclarir, que molts cops al sentirles des varis punts te’n adones quant mal han fet els culebrots, siguin de redeglobo o de televisió de catalunya, la nostra. I més als pobles petits, on tot s’acaba sabent. Les nissagues de poder, per quatre hectares son el pà de cada dia a la muntanya.

I ja no solsament a Canillo, ara que els meus pares viuen a la Seu d’Urgell, el mateix. Una mala maror, tots volen viure de tot, fent-se nuclis de poder que molts cops costa de difèrenciar, simplement, perquè uns colaboren amb els altres per seguir acaparant el poder. Una familia controla la funèraria, l’altre controla el hospital, l’altre controla el ajuntament, l’altre controla el despatx del arquitecte, l’altre la farmàcia, l’altre les botigues de electròdomestics…

Això passa a les ciutats, inocent qui digui que no, com per exemple a Lleida, on hi ha families que encara acaparen serveis públics, com el de la funèraria, fent el que els hi toca de la pebrotada. On està el govern? el govern i més en una societat de lliure mercat, en una societat on precisament la gràcia del sistema està en que algú vellugui el mercat, evitant que tot acabi en societats que acaparin el poder.

Doncs a espanya el que passa, es que el govern també es una familia. I es que per molt grans que siguin les ciutats, per molt grans que siguin les nostres nacions, per molt grans que siguin les nostres institucions, per molt gran que sigui el nostre estat tenim un problema de base. Som com una gent de poble que vol seguir acaparant el seu poder, sense importar-nos el que no afecta a la nostra familia.

I ara es quant dono: La revolució que ens fa falta en aquest país es dir prou. Prou al voler viure del cuento. Prou a voler viure del sistema. Prou al voler ser una peça més de l’engranatge del poder. Ara més que mai s’ha de estar a favor de la indepèndencia: l’individu es lliure, l’individu serveix a les persones i a si mateix. No serveix als interesos de un grup de persones.

El “buen” gran hermano…

Después de que google me catalogara varias webs como peligrosas sin motivo aparente, por culpa de un chino gordo cabrón, ahora tendré de pasar un mes o dos esperando a que google se decida a que mi web es más inocua que los pedos de monja de Casbas. Ahora, por si no fuera poco,  se dedica a espamearme con ofertas para adsense y demás.

Una de ellas. Me llegó un aviso de google: me recomendaban su nuevo servicio, Google Latitude. Nah, un servicio que coloca tu fotocica en un google maps para que tus amigos sepan dónde andas. Qué social, qué 2.0, qué openmind. Qué guay.

La verdad es que cada vez esto se asemeja más a una mezcla que causaría un alarido de dolor de Huxley y Orwell. Pero no se preocupen,  ayatholas de la privacidad, son ustedes ingenuos y algo corticos. Nunca hemos tenido privacidad. Un ejemplo práctico: acabo de volver de polonia, sin novia y sin haber metido cilindro en toroïde.

Pensaba qué sólo lo sabía yo y mis cercanos, pero cuando me fui a cortar el pelo, lo sabía la peluquera. Al comprar el pan, el panadero. Al pasear el perro, los paseantes de perro. Eso demuestra que la privacidad no existe, a no ser que te aisles del mundo en un sotano con tus hijastras,  que es el método austríaco, o bien, te vayas a vivir al bosque con un tapa rabos, método anarka de bieja eskuela.

Y es que lo que tiene la sociedad, es que tu, como individuo existes físicamente. Mentalmente debes luchar por tu independencia, tu tranquilidad, tu karma, para que aquello que se sepa de ti de no hacerte feliz, no te haga enfadar. Pero socialmente, no eres tu dueño. Tus maniobras serán en vano. No importa lo que hagas, los demás decedirán por ti. Sino ya sabes los dos métodos.