Eh, senyors de telecos i industrials: vosaltres no teniu Barbie. Els informàtics si. Toma, no tindrem atribucions i estarem infravalorats, però tenim nina.
Per cert, quina imatge tenen dels informàtics, no? els homes són frikis repelents grosos que menjen patates fregides davant de un ordinador, i les noies? modelitos geekie? lulz.
Volem un action man informàtic. Amb el kit un clip, un xiclet i una goma. Nos és suficient per acabar amb qualsevol tipus d’enemic.
Fa ja uns dies vaig comentar en un d’aquells debats filosòfics que ves a saber com comencen, que la pròxima revolució no seria una lluita entre col·lectius, sino que la gent començaria a saltar contra els símbols que formen el poder a títol personal.
El motiu es que l’egoisme s’ha implantat com a una actitud social, que el compartir, fe molt cristiana i quasi obligatòria en l’ideari humanista, ha passat a ser mal vist. De perdedors. I això té com arrel un dels principis del “somni americà” encara que sigui contradictori completament al ideari dels pares fundadors dels Estats Units.
Poc després, casi confirmant la meva predicció un boig va apallissar al primer ministre italià, Silvio Berlusconi. I això poc desprès s’anunciava que se plantejava la censura dels mitjans lliures com internet, per incitar al odi. Aquest ja es un ideal més ve de v de vendetta: un incident obrirà una cadena que acabarà en dictadures modernes.
Doncs avui, en missa de nadal, una dona ha anat a apallissar al papa. Nos faràn falta més mostres d’aquesta revolució individualista?
I una altre conferència mundial sobre que fer amb el canvi climàtic que ha acabat en no res.
Com ja es habitual el periodista de torn ens ha recordat que el pol nord s’està quedant pràcticament sense glaç. Molta gent està confosa amb el tema del canvi climàtic i que els periodistes no facin una miqueta de feina en informar millor, sap greu.
El problema no està en que el gel es desfaci i el mateix faci pujar el nivell del mar. L’aigua dels mars i oceans actua com un cos, es coherent i s’agrupa. Potser les marees fossin més exagerades, però mai pujaria el nivell del mar per si sol, només per el desglaç d’aigua.
On es el problema es amb el continent que s’amaga sota l’Antàrtida. El gel que hi ha actualment sobre el mateix fa que el continent estigui enfonsat sota el nivell de la litosfera. A mesura que es desfaci el glaç, aquest continent anirà pujant poc a poc per efecte de la isostàcia. Aquest si que ocuparia un espai que faria que l’aigua realment pujès de nivell, amb un efecte similar al de arquimedes amb la banyera, solsament que el cos ara apareixeria de sota la banyera.
Com sota del pol nord no hi ha cap mena de continent, com si demà es torna un mar. Serà un problema per la fauna allà existent, un greu problema ecològic. Però que se desfaci gel no es el problema. El problema es que se desfàci gel continental a l’Antàrtida i que el continent comenci a emergir. Doncs l’aigua si que haurà de guanyar espai a costa de les nostres platges…
Si us pregunteu perquè estic com desaparegut, potser us ajudi saber que no tinc internet a casa. Tampoc tinc ganes, i per tant tampoc espereu grans contribucions a la societat fins aqui de un anyet…
Molts cops sents als companys dir-te que algunes assignatures de la teva carrera són inútils, que és fan perquè s’han de fer políticament i prou. Més una carrera tan inespecifica com és la mal anomenada Enginyeria de Informàtica (Computer Science).
La falta de un mercat laboral ampli, òbviament limitat com es el de Lleida, en el qual els informàtics acaben insertats en un món laboral fastigós dominat per unes empreses locals sense escrúpols controlades per multinacionals fa que molts segueixin la via de la opo, la via del màster i la via del dedicar-se a una altra cosa que no sigui la informàtica.
Les il·lusions trencades per el mercat laboral fa que molts cops tot el que s’ha estudiat sigui considerat com estúpid, quant realment es poc, a més a més que el professorat pocament ajuda a entendre la magnitud del que s’estudia i la importància del mateix. Molts pensen que l’estadística per exemple es una “maria” de la carrera, sense saber que la informàtica es com la medicina o lamentablement, com la política. Basa la seva feina en la estadística, en el rendiment dels números, més que en els numeros.
Ho he pogut comprovar amb la meva pròpia vista: una companyia per la que he treballat no instal·la material “de qualitat i car” precisament per a controlar i supervisar una central de doble cicle de gas. Prefereixen instal·lar mil sensors “barats”, fer uns pro-mitjos amb el mateixos en cop de instal·lar un o dos cars. La estadística entra en joc: màxims relatius, mínims,desviacions, dades atípiques…
En cop de fer servir processadors especialitzats, en cop de fer servir processadors crítics, se fan servir processadors x86. Una arquitectura nefasta per a situacions critiques… si no fos perquè al ser la més estudiada, la més usada, la més testejada ja sabem perfectament la seva tassa de errors de pàgina, la seva tassa de errors d’accessos. De nou l’estadística i a més a més de arquitectura de computadors.
És trist que molts acabin la carrera i se’n oblidin del que han estudiat i passin només a conèixer allò que els ensenya la empresa per ser res més que uns monkey-coders o uns venedors de .net a granges de porcs. La nostra universitat hauria de lluitar una miqueta per donar vitalitat a una regió que podria ser pionera en moltes coses… però prefereix ser una província més de audis i mercedes.
Caricatura que volia regalar a una professora que poc li va faltar per dir-nos que erem un producte.
Per a Àngel Gimerà les muntanyes eren el simbol de la naturalesa, de la ànima neta, de la vitalitat i per així dir-ho la fuga de la humanitat estamentada, paràsitada i pudrefacta de les ciutats. Però molt ha canviat el món des la renaixença, més diria, que Gimerà mai va trepitjar un poble de la muntanya en sa vida. Tinc ganes, unes ganes bojes com diria lo camps de explicar el perquè.
Si bé he viscut 16 anys a Canillo, un poble que va pasar dels 600 als 1000 i pico habitants de quant me’n vaig anar, puc dir que he viscut la conversió de la terra alta a la terra baixa. Vaig arribar sent un màrrec, i durant els 16 anys, vaig ser l’únic de la meva generació. Si volia jugar a algo de grans, tenia que anar amb gent 4-5 anys més gran que jo. El mateix si volia jugar amb coses de menors.
Això amb el temps se va anar reduint però el problema seguia existint. Era el raro, tant per als crios com per als adults: el que se’n anaba a jugar sol, qui passaba tardes amb les seves germanes sol, el que agafava el bus sol. A l’escola això també això va acabar afectant, era incapaç de treballar en grup: o volia controlar massa o passava de tot. Amb el temps vaig acabar elegir la segona posició: i cada cop estic més convençut de la meva decisió.
Sóc un espectador del món, el qual me dona una panòramica de rebre i escasament donar.
El cas es que he sentit històries, he vist històries i m’agradaria aclarir, que molts cops al sentirles des varis punts te’n adones quant mal han fet els culebrots, siguin de redeglobo o de televisió de catalunya, la nostra. I més als pobles petits, on tot s’acaba sabent. Les nissagues de poder, per quatre hectares son el pà de cada dia a la muntanya.
I ja no solsament a Canillo, ara que els meus pares viuen a la Seu d’Urgell, el mateix. Una mala maror, tots volen viure de tot, fent-se nuclis de poder que molts cops costa de difèrenciar, simplement, perquè uns colaboren amb els altres per seguir acaparant el poder. Una familia controla la funèraria, l’altre controla el hospital, l’altre controla el ajuntament, l’altre controla el despatx del arquitecte, l’altre la farmàcia, l’altre les botigues de electròdomestics…
Això passa a les ciutats, inocent qui digui que no, com per exemple a Lleida, on hi ha families que encara acaparen serveis públics, com el de la funèraria, fent el que els hi toca de la pebrotada. On està el govern? el govern i més en una societat de lliure mercat, en una societat on precisament la gràcia del sistema està en que algú vellugui el mercat, evitant que tot acabi en societats que acaparin el poder.
Doncs a espanya el que passa, es que el govern també es una familia. I es que per molt grans que siguin les ciutats, per molt grans que siguin les nostres nacions, per molt grans que siguin les nostres institucions, per molt gran que sigui el nostre estat tenim un problema de base. Som com una gent de poble que vol seguir acaparant el seu poder, sense importar-nos el que no afecta a la nostra familia.
I ara es quant dono: La revolució que ens fa falta en aquest país es dir prou. Prou al voler viure del cuento. Prou a voler viure del sistema. Prou al voler ser una peça més de l’engranatge del poder. Ara més que mai s’ha de estar a favor de la indepèndencia: l’individu es lliure, l’individu serveix a les persones i a si mateix. No serveix als interesos de un grup de persones.
La poca defensa dels governs occidentals a la llibertat, més l’aparició de moviments interesats en eliminarla farà que un petit cop de por sigui aprofitat per eliminar la tan preciada llibertat.
Els de CiU s’han posat seriosos i a saber quants calers han gastat en adsense.
Ja he votat, per correu ja que no sé si jo el 7 de juny estaré per a ruqueries (la semana que ve, 3 examens, 2 anuals i després 2 més, un anual). He votat als dos parlamentaris europeus del nostre estat que més han treballat: Willy Meyer i Raul Romeva (IU-ICV). Són a més a més els que més han defensat la neutralitat d’internet, contra les 65 hores i demés aspectes que considero força importants a la hora de elegir vot.
La meva intervenció en el debat per Bolonia a lamanyana tv, una local de lleida:
Aquell dia estava amb febre i poques ganes. La veritat es que no havia d’anar jo… es un favor per un favor.
