Resum ràpid:

• No ha canviat el Savoir-Faire. Grans classes mestres i poques aplicades, treballs en grup o pràctiques. El professor segueix entrant a classe a “hablar de su libro” i anar-se’n tant panxo. No era el objectiu de Bolonya, per tant podem parlar dels que estansabotejant el procés no són perroflautes del SEPC sinó els propis professors.
• Les classes segueixen essent massificades, fins-i-tot, els grups partits o reduïts segueixen sent excessivament grans. El grup gran del Grau de informàtica són pràcticament 80 alumnes, quant fins ara, amb sort es superaven els 30. El procés ha servit per una reforma encoberta de les titulacions, que si bé feia falta, no calia anar de segones.
• Les proves escrites o examens en èpoques de avaluació són pràcticament il·legals: si el límit de un examen és el 30%, no és fa extrany veure probes que se fan amb una ponderació del 29,9%. Dos examens, parcial i final, són casi el 60% i pràctiques el restant. El mateix que es feia amb les enginyeries tècniques.
• Les correccions molts cops és basen en l’historial del alumne i no pas en la correcció de la prova o exercici en si. Això en part es deu a que també és segueixen enrederint amb excés les correccions, en el cas més greu, afectant al període de recuperacions. La DPPA -normativa que ells mateixos van parir- és l’excusa per a dir que només se’ls hi paga per donar classes.
• Els alumnes, en general, tenen un desconcert bastant gran: paguen hores que no són executades (el crèdit és més car per pagar les hores de més que requereixen els docents) i el procés, francament s’ha portat com el cul: nul·la informació del rendiment i silenci absolut del procés.

En poques paraules: la reforma serà, com totes les reformes educatives espanyoles, un xurro que cada govern que passi se’n farà el suec i aportarà el seu granet de caos i terror reformant la reforma. I per què? populisme: ara a ningú li agrada Bolonya, els professors sabotejant-la, els alumnes il·lusos pensant que qualsevol temps passat va ser millor i sobretot, la classe política que s’està pensant com vendre’s la universitat pública al millor postor, o per defecte, retallant fins al ridícul la seva existència.

Estic en contra les retallades però cal a dir que es una posició defensada en part des que les mateixes haurien de ser en sectors més problemàtics (pistes d’esquí, crèdits del ICF, etc.) ja que retallem, retallem bé i ja que salvem, salvem bé, en cop de rescatar immobiliàries i caixes. Dono els meus arguments per saber que ha donat peu a les retallades i com les hauriem de pair per pensar remeis.

Els salaris dels hospitals estan malalts (Alice Glass, Font)

La reforma sanitària no es més que una forma encoverta per a:

• Pagar la factura del Consorci Sanitari Català: Els hospitals catalans de propietat pública són pocs, i no des fa poc, es pot dir que catalunya va ser la primera comunitat autònoma en crear un sistema virtual privatitzat. Virtual perquè es un sistema que forçosament viu dels ingressos públics, ingressos molts cops reduits o aplaçats. Els mateixos hospitals s’encarregaben de demanar crèdits per a seguir funcionant i ara mateix la generalitat té que pagar no solament comissions de funcionament als hospitals sinò que els crèdits dels mateixos.
• Rescatar les mútues: la privatització del sistema sanitari permetra que és puguin descartar grans projectes, com la sempre retrasada clínica de ponent, per a que el mateix consorci pugui utilitzar a cost 0 o subvencionat instalacions públiques. També el aument de les mutues per part d’aquells que se les puguin permetre
• Reduir les operacions: se seguirà operant en tots els casos? venim de uns anys que s’operava a tothom per a qualsevol cosa, per a tot. Avis que morien amb una pròtesis de genoll amb menys d’un any, les operacions de apendicitis per a qualsevol dolor abdominal, etc. Cal a dir que gràcies a aquest fet som un dels països amb menys fracàs en operacions complicades.
• Acabar amb l’abús del servei: El problema no es la despesa sinó els consumidors. S’han generat moltes despeses, sobretot amb el poc control de la despesa sanitària, es inevitable que si tu dones marge hi haigui un abús. Part culpable sobretot, els avis, les auto-medicacions anaven des gelocatil o plantaben a coses més cares, com l’ interferon.
• Pagar la factura del SEM: Les ambulàncies de Catalunya van ser venudes a una empresa italiana a un preu que per a res amortitzava el carisim cost de crear tot el parc mòbil. Tampoc la privatització ha salvat que s’ haigui de pagar unes comissions de servei cares, en molts casos per la desproporció del servei en vers la necessitat del territori. Potser s’hauria de plantejar tornar al model d’emergències: bombers, tècnics sanitaris i ambulàncies centralitzades per un mateix cos.

Salveu la Uni! Pareu les retallades, elimineu les taxes (protesta a Londres, font)

Per la seva part l’educativa, en la que estic implicat, vull destacar que degut al canvi de rector de la nostra universitat no ens podem implicar gaire i es una lluita una mica perduda en aquest camp des casa. Però si les coses se’n van de to, com sembla ser que serà, s’iniciaran accions. Cataloguem els punts que ens han dut al desastre:

• Deute universitari: Les universitats de la capital han acumulat durant anys prestigi, però en aquesta darrera decada el crèdit a superat al prestigi en si. Les universitats de Barcelona, com la UAB o la UB deuen tant que ja ni es fa públic per por a causar una crisis institucional.
• Universitat de Catalunya: radere d’aquesta marca s’amaga la voluntat de unificar sota un mateix paraigües de govern i gestió totes les universitats del territori. Des Ulldecona a la Jonquera, una universitat teledirigida des el Parlament de Catalunya. El no deute de la UdL serviria per pagar el forat negre de la UB. Com? la facultat de ciències de la educació de Lleida passa a estar gestionada per la UB. O bé es tanca i que vinguin tots els estudiants al mèlic català.
• La governança: La voluntat de unificar el territori creant una capital basada en el principi de “el mèlic del món” és la base del nacionalisme catalanista més ranci. Aquesta es la voluntat, unificar crisis i campus de excel·lència per a dissoldre l’autonomia universitària catalana.
• Departaments: la clau de la despesa seguirà existint, degut en part a la mala política que s’ha dut a terme des les universitats. La democràcia a petita escala no es suficient per a que els rectors en el seu dia a dia triïesin agradar a tothom, creant departaments en molts cops unipersonals als quals s’assignen recursos pràcticament a fons perdut.
• Titulitis: el govern vol acabar amb la gent que es treu dobles i triples carreres o màsters, ja que desprès és gent que costa més de posar al mercat laboral, degut en part a la baixa qualificació demanada a les feines d’aquest país.
• Faraonisme: les universitats en molts cops tenen de assumir costos de construcció de edificis desproporcionats a la naturalesa del seu servei. La universitat de Lleida pateix encara la construcció de edificis que compleixen més la funció de embellir que la de servir. Edificis disfuncionals que causen fàcilment over-booking i més quant la crisis ha obligat a molts possibles estudiants de Barcelona quedar-se a casa per a seguir estudiant. Casos més alarmants deuen ser els de València, amb pràcticament un campus que és pot catalogar com a ciutat.

La falta de un mercat laboral ampli, òbviament limitat com es el de Lleida, en el qual els informàtics acaben insertats en un món laboral fastigós dominat per unes empreses locals sense escrúpols controlades per multinacionals fa que molts segueixin la via de la opo, la via del màster i la via del dedicar-se a una altra cosa que no sigui la informàtica.

Les il·lusions trencades per el mercat laboral fa que molts cops tot el que s’ha estudiat sigui considerat com estúpid, quant realment es poc, a més a més que el professorat pocament ajuda a entendre la magnitud del que s’estudia i la importància del mateix. Molts pensen que l’estadística per exemple es una “maria” de la carrera, sense saber que la informàtica es com la medicina o lamentablement, com la política. Basa la seva feina en la estadística, en el rendiment dels números, més que en els numeros.

Ho he pogut comprovar amb la meva pròpia vista: una companyia per la que he treballat no instal·la material “de qualitat i car” precisament per a controlar i supervisar una central de doble cicle de gas. Prefereixen instal·lar mil sensors “barats”, fer uns pro-mitjos amb el mateixos en cop de instal·lar un o dos cars. La estadística entra en joc: màxims relatius, mínims,desviacions, dades atípiques…

En cop de fer servir processadors especialitzats, en cop de fer servir processadors crítics, se fan servir processadors x86. Una arquitectura nefasta per a situacions critiques… si no fos perquè al ser la més estudiada, la més usada, la més testejada ja sabem perfectament la seva tassa de errors de pàgina, la seva tassa de errors d’accessos. De nou l’estadística i a més a més de arquitectura de computadors.

És trist que molts acabin la carrera i se’n oblidin del que han estudiat i passin només a conèixer allò que els ensenya la empresa per ser res més que uns monkey-coders o uns venedors de .net a granges de porcs. La nostra universitat hauria de lluitar una miqueta per donar vitalitat a una regió que podria ser pionera en moltes coses… però prefereix ser una província més de audis i mercedes.

Caricatura que volia regalar a una professora que poc li va faltar per dir-nos que erem un producte.

Que tus asuntos sean dos o tres y no cien o mil; en lugar de un millón, cuenta media docena y lleva sus cuentas sobre la uña de tu pulgar.

Henry David Thoreau – Walden.

Después de este desastroso año universitario (y ya van…) y de leerme a Thoreau (desde el cariño, el anarkista de bieja eskuela) llego a una conclusión: la vida hay que tomarsela siempre por la parte fácil. No dejar que se te llene de asuntos que te aparten de tus objetivos.

En estas, se demuestra que primera, perdí medio curso con el carné de conducir. Soy una persona incapaz de llevar dos tareas a la misma vez. A eso sumas a que me metí a mil y un cursos de libre elección que ya están liquidados, valga la pena recordar para mi pesar. Me equivoqué: y no permitiré volverlo hacer.

Dejaré apartado todo lo que es representación del estudiante, no me interesa subir más. Soy alguien que trabaja muy bien cuando nadie me presiona, soy alguien que trabaja tranquilo cuando está en la oscuridad.

El problema radica en las páginas HTML (tele,mmc,musica) que también alojaba en este dominio. Siguen infectadas y no podré restaurarlas hasta aquí de unas semanas. Las elimino, por el bien de la humanidad y para pena de mi googlerank (aix, que tampoco es para tanto, ya lo sé).

Aprovecho la ocasión para saludar a extraños y extrañas, desde Varsovia. Efectivamente, no comen schurut. Comen la mar de bien, los muy majos.

… seré capaz de aprovar por lo menos 3 de las asignaturas?

… seré capaz de acabar las prácticas para el miércoles que viene?

… podremos llegar a Barcelona saliendo después de cenar y llegar a Barcelona sin problemas?

… como será la nueva T1 por la que me tengo que embarcar?

… como funcionará esto del tiquet electrónico? bastará ir con el recibo impreso?

… podré despegar masticando chicle y con las orejas tapadas para que mi otitis adesiva y timpano perforado sobrevivan?

… en la escala que haré en frankfurt, seré capaz de sobrevivir más de las 3 horas que tendré de estar allí?

… cúando llegué a Varsovia seré capaz de apañarmelas con mi inglés, francés y castellano?

… estaré a la altura del trabajo que quieren que realice en la empresa?

… seré capaz de sobrevivir seis semanas en un país católico y que hablan en un idioma que no sé ni papa?

… podré moverme por Polonia sin pensar en lo torpe que soy en todo lo que hago?

… sobreviviré a una dieta de lacteos, sopas de remolatcha y schucrut?

… cambiará algo mi forma de ser o seguiré siendo el mismo pesimista y derrotista de siempre?

… al volver podré realizar la escala de frankfurt en una hora, embarcando a más tardar en 20 minutos?

… me esperará alguien en Barcelona o tendré que irme a pie a casa de un amigo?

… podré aprobar lo que me quede ahora en septiembre o he vuelto a perder un año?

Ya basta de preguntar, no? argh!

Casi, Casi…

Jean-Jacques Rousseau

El deber de aprobar ya que el éxito es inalcanzable.

Como alumno, es más, como alumno que ha repetido ya dos veces encuentro estas declaraciones altamente incendiarias y fuera de cualquier contexto. Dignas de alguien que la última vez que entró en la universidad las clases eran de 300 alumnos, que aprovaban aquellos que sabían copiar mejor o los que sus padres le pagaban una universidad con clases particulares.

El sistema universitario español apenas tiene alumnos. De hecho sobrevive a los repetidores: una classe de 30 alumnos que 15 sean repetidores no es un presagio que diga que “sobran repetidores” y más cuando, como mínimo en Lleida son penalizados con un 20% por cada convocatoria de más que se matriculan. Podemos decir que esos 15 “sobrantes” prácticamente están pagando la carrera a los otros 15 (que si mal va, el año que viene repetirán el 60% de ellos).

En vez de penalizar, ¿por qué no se premia? no se puede plantear un sistema sólo de castigo ignorando la recompensa, más cuando la recomensa es fácil: modificar la ley de matrículas de honor (disminuir de cada 20% a cada 10%) o incluso ofrecer descuentos a aquellos que aprueben las asignaturas por encima del 5.

Pero antes nos van a degollar a aumentar a todos los precios. Qué le vamos hacer. Yo soy el idiota que repite y no estudia.

Aquell dia estava amb febre i poques ganes. La veritat es que no havia d’anar jo… es un favor per un favor.